Al veure xifres i dades creixents sobre trastorns de la conducta alimentària, estretament relacionats amb crisis psicològiques que es produeixen en la construcció de la identitat a l’adolescència, ens veiem obligats a obrir una nova entrada de reflexió per opinar i tenir clars els valors que volem ensenyar en conseqüència amb el què pensem. En aquest sentit podeu respondre amb altres visions per tal d’enriquir-nos i enfortir la nostra actuació.
D’una banda, volem que les persones es preocupin per l’alimentació en la mesura de tenir una dieta equilibrada, que mengin de tot, i així tenir una millor qualitat de vida amb tots els nutrients que requereix la nostra biologia i fisiologia. Aliments elaborats en indústries i laboratoris en sèrie, transgènics, llarg recorregut entre “la collita” i el consum, menjar ràpid, dinar i sopar davant el televisor... com una mena de bombardeig de problemes pel simple fet de menjar, que cada tres hores retorna la necessitat. A més a més, el ritme de vida en el qual sempre s’ha de fer quelcom per no “perdre” el preuat temps provoca individus que no reflexionen en les coses més simples, i aquí l’aliment és la nostra energia i, per tant, influeix en l’acció. D’aquesta manera es va perdent el ritual de menjar i es veu com a secundari una necessitat bàsica en el qual menjar de tot no importa.
D’altra banda tenim l’accés de preocupació. Igualment d’alt són les xifres de crisis d’ansietat i pànic, aquests manifestats més en la joventut. El cert és que també ens veiem bombardejats per preocupacions estúpides però necessàries en l’estil de vida de persones en captivitat. Per exemple, cada vegada que agafem un cotxe ens enfrontem amb la mort, donada la percepció de notícies de gent catastròficament morta per un accident. La percepció de la imatge, com a element indispensable de socialització, i donats els models exposats en carrers, cartells, anuncis, diaris, revistes, televisió (completament a tot arreu) es prioritza per sobre de l’aportació energètica que una persona necessita i conseqüentment apareixen tant disfuncionsbio-físiques com neuro-psicològiques que degeneren en problemes de creixement (hormonals, glandulars...) que poden arribar a ser fatals, i el pitjor de tot, haver d’obligar a una persona a la necessitat bàsica de menjar per què vol entrar dintre del “grup amb la imatge ideal” i no li entra res o ho vomita després.
En conclusió i tot des del nostre punt de vista, és un problema lligat a un sistema de pensament tancat en el qual les persones es veuen atrapades entre el que la socialització “ideal” els demana i el que ells veritablement són. Això va lligat a una construcció identitària dividida que mina la auto-estima. Creiem que els valors primordials que s’haurien d’ensenyar són el d’ acceptació i respecte en la diferència per tal de poder conèixer la riquesa de varietats individuals del gènere humà. Així mateix, veiem la necessitat d’una actitud recta i disciplinada amb el tracte amb el menjar, equilibrar la necessitat i la preocupació. Malgrat tot, aquesta ajuda que aportem perd significació si no ho seguim i ensopeguem amb la hipocresia d’una pobre elaboració conceptual el qual no acaba d’aclarir ben bé el què pensem i, la nostra actuació en l’ensenyança-aprenentatge no encerta l’objectiu d’uns valors de conducta sans.
Opinions, dubtes, reflexions, debat.
Internautes podeu dir la vostra!
D’una banda, volem que les persones es preocupin per l’alimentació en la mesura de tenir una dieta equilibrada, que mengin de tot, i així tenir una millor qualitat de vida amb tots els nutrients que requereix la nostra biologia i fisiologia. Aliments elaborats en indústries i laboratoris en sèrie, transgènics, llarg recorregut entre “la collita” i el consum, menjar ràpid, dinar i sopar davant el televisor... com una mena de bombardeig de problemes pel simple fet de menjar, que cada tres hores retorna la necessitat. A més a més, el ritme de vida en el qual sempre s’ha de fer quelcom per no “perdre” el preuat temps provoca individus que no reflexionen en les coses més simples, i aquí l’aliment és la nostra energia i, per tant, influeix en l’acció. D’aquesta manera es va perdent el ritual de menjar i es veu com a secundari una necessitat bàsica en el qual menjar de tot no importa.
D’altra banda tenim l’accés de preocupació. Igualment d’alt són les xifres de crisis d’ansietat i pànic, aquests manifestats més en la joventut. El cert és que també ens veiem bombardejats per preocupacions estúpides però necessàries en l’estil de vida de persones en captivitat. Per exemple, cada vegada que agafem un cotxe ens enfrontem amb la mort, donada la percepció de notícies de gent catastròficament morta per un accident. La percepció de la imatge, com a element indispensable de socialització, i donats els models exposats en carrers, cartells, anuncis, diaris, revistes, televisió (completament a tot arreu) es prioritza per sobre de l’aportació energètica que una persona necessita i conseqüentment apareixen tant disfuncionsbio-físiques com neuro-psicològiques que degeneren en problemes de creixement (hormonals, glandulars...) que poden arribar a ser fatals, i el pitjor de tot, haver d’obligar a una persona a la necessitat bàsica de menjar per què vol entrar dintre del “grup amb la imatge ideal” i no li entra res o ho vomita després.
En conclusió i tot des del nostre punt de vista, és un problema lligat a un sistema de pensament tancat en el qual les persones es veuen atrapades entre el que la socialització “ideal” els demana i el que ells veritablement són. Això va lligat a una construcció identitària dividida que mina la auto-estima. Creiem que els valors primordials que s’haurien d’ensenyar són el d’ acceptació i respecte en la diferència per tal de poder conèixer la riquesa de varietats individuals del gènere humà. Així mateix, veiem la necessitat d’una actitud recta i disciplinada amb el tracte amb el menjar, equilibrar la necessitat i la preocupació. Malgrat tot, aquesta ajuda que aportem perd significació si no ho seguim i ensopeguem amb la hipocresia d’una pobre elaboració conceptual el qual no acaba d’aclarir ben bé el què pensem i, la nostra actuació en l’ensenyança-aprenentatge no encerta l’objectiu d’uns valors de conducta sans.
Opinions, dubtes, reflexions, debat.
Internautes podeu dir la vostra!
Fragment de la pel·lícula Hook (1991)
